25 de desembre del 2008

Festes de Nadal

El cap de setmana passat vam anar a Bilbao a passar un parell de dies. Res en especial, ja coneixiem la ciutat i la veritat és que l'hotel (que em va tocar en un sorteig d'una cadena hotelera a la feina) estava a Barkaldo, i la parada de metro més propera era "Ansio" i estava a tomar por saco, cosa que va deslluir bastant el cap de setmana, la veritat. Aquí poso algunes fotitos!






















Ja ha passat la Nochebuena i Nadal.... no ens n'adonarem i ja s'haurà acabat tot... buaaa!!!



Ahir vam anar a sopar amb l'Antonia i l'Isidro (la mare i el germà del Ferran).
Vam estar tranquilets, vam sopar de conya, i després vam riure una rato veient la tele.








Aquest matí abans d'anar a dinar a casa la iaia he anat a mirar l'hortet. L'altre dia vam plantar carxofes i pèsols, i ja han crescut una mica!! Això que poso son els pèsols.



I a l'hora del dinar de Nadal cadascú té la seva feina:

La Simbel fa el caldo de Nadal amb la super olla! Mmmmm boniiiiiiissim!!







La mama fa el capó i s'encarrega de servir.





I jo la lio!! A l'hora de portar el capó farcit a taula amb la salsera plena vaig jo i la tiró tota!! Apa!! Tots a córrer!! Hem hagut de canviar les estovalles i tot!!





Algunes fotitos més del dinar:















I demà Sant Esteve!!

17 de desembre del 2008

Caseta nadalenca!!




Ja he posat toooootes les meves merdetes de Nadal! Aquest any he comprat unes llumetes noves, son la novetat, estan fetes amb leds en comptes de bombetes, son molt més cridaneres i lluminoses!! el Joan diu que m'agafarà un atac d'epilèpsia!! jajajajaja!!





De fet les hem comprat perquè el Ferran es va fotre una enrampada amb les llums velles que no vegis.... hem decidit tirar-les!!

Les fotos han quedat com una merda perquè per més estabilitzadors d'imatge que tingui la càmara el meu tembleque per fer fotos amb poca llum no té sol.lució...








Mentre jo tenia tot el menjador empantanegat de coses mireu el gat... fotut dins la caixa de les boles remenant-les totes, és boig!! Cinc minuts més tard ja li havia agafat un atac d'aquells que es fot a córrer d'una punta a l'altre del pis.... locu....



Per cert...avui hem anat de compres nadalenques i he trobat la tele que necessito..... la necessito!!!! Qui me la compraaaaaaa?????????


Bé, només queda fer l'arbre de casa la iaia. El vam anar a comprar ahir a la fira de la Sagrada Familia i l'hem pillat bastant gran... per variar. Quan estigui fet ja penjaré algunes fotitos.

Bones festeeees!!

13 de desembre del 2008

Ja és Nadal!!

Per fi.... si... ja és Nadal!! Fa dos dies era estiu i estavem a la Toscana... i de cop i volta ja estem ben abrigats i preparats per les festes més esperades de l'any.

M'encanta l'hivern, quan ja arriba el fred, el primer dia que et poses la jaqueta, els guants, la sensació de no sentir-te les puntes dels dits, les orelles congelades, el caldo calentet.... i de sobte arriben les llums de Nadal! Els carrers guarnits, les botigues decorades (aquest any bastant hortera tot, però igual de màgic).


El millor es quan ja agafo vacances, que sempre procuro que sigui la setmana abans de festes.... o sigui avui! Si!! Des de les 18 h estic de vacances!! Ja no hauré de somicar "cins minuts més" com cada dia, directament em despertaré quan em peti!!

Ara toca preparar la casa per les festes. Treure l'arbre (a casa meva de plàstic) i anar a comprar l'arbre familiar que posem a casa la iaia (aquest de debó). Guarniré el meu amb les milions de boles, boletes i cintes. Cada any en compro alguna amb l'intenció de fer-lo més coordinat, però a l'hora de la veritat.... les acabo posant totes fent un poti poti horrorós però que a mi m'agrada!! I ja no us explico com queda el de ca la iaia!! Que allà hi posem boles que tenen més anys que nosaltres!!!

El que més m'agrada son les llums. Ja se que aquest any es parla molt de la quantitat d'energia innecessària que consumeixen els guarniments de Nadal, i em sembla correcte que s'utilitzin leds de baix consum, però no penso renunciar a les llums de Nadal!!


De fet el que a mi m'agradaria de veritat seria decorar la casa sencera com els americans de les pelis!! I tenir una casa ajudaria bastant.... He trobat algunes fotos de cases decorades que em fan una enveja horrorosa!! Dieu-me hortera o el que vulgueu!!

Aniré posant fotitos del procés de decoració i preparació Nadalenca d'aquests dies!!




BONES FESTES!!

6 de desembre del 2008

1 de desembre del 2008

Per fi.... el fred

Ahir a la nit vaig notar el fred de veritat. Ja feia dies que refrescava però encara no era prou glaçat. A les 3 de la matinada encara tenia els ulls oberts perquè feia tant vent que semblava que d'un moment a l'altre havien de petar les finestres... però no, em vaig adormir i avui m'he llevat.

Ni una puta bolva de neu...res...només fred i vent.


He agafat una bicing i cinc minuts més tard, al primer semàfor, ja no em sentia ni un dit de les mans, les orelles em cremaven, i els ulls em ploraven.


Em poso els guants, em pujo la bufanda fins als ulls i segueixo... nyic nyic nyic (ja he agafat una bici que grinyola collons!).
Tinc els ulls tan freds com caniques de vidre, no puc parar de pensar que en un sotrac em cauran a terra, i llavors troba'ls sense veure-t'hi!! Les orelles ja m'han caigut... segur... perquè ja no les sento. Sort que no soc de portar arrecades.

Deixo la bicing i estic feta un 4, se m'han gelat les cuixes i els ronyons, però entro a l'oficina i (per variar) estem a 50ºC a la sombra... Estan bojos collons! Sort que a sota de la jaqueta i de la jaqueteta (em nego a dir-li rebeca) porto una de les samarretes kukuxumusu de màniga curta.

A hores d'ara els ulls i les orelles ja se m'han recuperat, però demà sant tornem-hi!

Ara sembla que plou una mica... ni una puta bolva de neu... res!!

Jo voldria una nevada com la del 62, que col.lapsés la ciutat, que hi hagués més d'un metre de neu!! I cada nit quan em poso al llit penso: demà segur!

Us deixo algunes fotos de la nevada del 62 i d'altres. A veure si reconeixeu alguna cosa!!


Dissabte vam anar a l'Abacus a comprar els meus indispensables bolis, fosforitos, post-its, clips de colors, etc... si es que ho necessito tot!!
Plovia a sac, ens vam mullar com dos polls. I en honor al meu estimat paraigües groc de Kukuxumusu us deixo un conte que fa temps vaig trobar en una web, però no recordo de qui és ni d'on l'he tret.


Érase una vez la ciudad de los paraguas negros. Cuando llovía todos sus habitantes caminaban por las calles cubriéndose con aquellos paraguas. Rigurosamente negros.
Y bajo sus paraguas todos los habitantes mostraban una cara ceñuda, triste, oscura... ¡no puede ser de otro modo bajo un paraguas negro!
Un día que llovía a cántaros, de improviso, apareció un señor algo extravagante que paseaba con su paraguas verde chillón. Y para colmo de males, aquel señor sonreía.
Los transeúntes lo miraban escandalizados bajo el paraguas negro que los cobijaba, y refunfuñaban:

“¡Mirad qué indecencia! Es verdaderamente ridículo con ese paraguas verde limón".
¡No es serio! ¡En cambio, la lluvia es una cosa muy seria “y un paraguas sólo puede ser negro!”.
Otros montaban en cólera y se decían unos a otros:
“Pero ¿qué clase de persona es ésa? Es Impropio y poco serio ir por ahí con un paraguas tan estridente. Ese hombre es sólo un exhibicionista. ¡No tiene formalidad alguna! "


Así era, no había nada de divertido en aquella ciudad, donde llovía siempre y los paraguas eran todos negros.
No sabía qué pensar la pequeña Carlota de todo aquel guirigay que habían formado por un paraguas diferente. Un pensamiento le rondaba la cabeza con persistencia:
“Cuando llueve, un paraguas es un paraguas. Que sea verde limón o negro... lo que cuenta es tener un paraguas que te cobije”.
Además, la pequeña se daba cuenta que aquel señor bajo su paraguas verde chillón tenía aspecto de sentirse perfectamente a gusto y feliz.
Se preguntaba el porqué.
A medio día, al salir de la escuela, Carlota se dio cuenta que había olvidado su paraguas negro en casa.
Sacudió los hombros y se encaminó hacia casa con la cabeza descubierta, dejando que la lluvia empapase su melena.
Quiso la casualidad que al poco se cruzase con el hombre del paraguas de color indecoroso:
“Chiquilla, ¿quieres cobijarte?”
Dudó Carlota. Si aceptaba, todos le tomarían el pelo. Pero en seguida se acordó:
“Cuando llueve, un paraguas es un paraguas. Que sea verde o negro, ¿qué importa? ¡Siempre es mejor tener el paraguas que empaparse de lluvia!”.
Aceptó y se metió debajo del paraguas verde al lado de aquel señor gentil.
Entonces comprendió por qué era feliz:
Bajo el paraguas verde limón ¡el mal tiempo ya no existía!
Había un gran sol en el cielo azul.
Carlota tenía una cara tan de asombro que el señor se echó a reír a carcajadas:
“¡Ya lo sé! También tú me tienes por loco, pero quiero explicarte todo.
Durante algún tiempo, estaba tan triste como todos. ¡Y por supuesto también tenía un paraguas negro!
Hasta que un día, saliendo de mi despacho me olvidé el paraguas y me encaminé a casa. Mientras caminaba, encontré a un hombre que me ofreció cobijarme bajo su paraguas verde limón.
Como tú, dudé porque tenía miedo de ser diferente, de hacer el ridículo. Pero luego acepté.
Y me di cuenta – como tú – que bajo el paraguas verde el mal tiempo había desaparecido.
Aquel hombre me enseñó por qué bajo el paraguas negro las personas se volvían hurañas y con ese aire tan triste:

El repitequeo de la lluvia y el negro del paraguas les ponían la cara larga, y no tenían ninguna gana de hablarse. De repente el hombre se fue y yo me di cuenta de que tenía en la mano su paraguas verde.
Lo busqué, pero había desaparecido.
He conservado hasta hoy el paraguas verde y el buen tiempo no me ha dejado nunca”.
Carlota exclamó:
“¡Qué historia! Pero ¿no se siente mal al tener el paraguas de otro?”.
El señor respondió:
“No, porque sé que este paraguas es de todos. Aquel hombre lo había recibido también de algún otro”.
Cuando llegaron a la casa de Carlota, se despidieron.
El hombre,se alejo, esfumándose, la muchachita se dio cuenta que sujetaba en la mano el paraguas verde.
Y Carlota se quedó con el paraguas verde chillón, sabiendo que pronto cambiaria otra vez de propietario; ya que el paraguas verde tenia que pasar a otras manos, para proteger de la lluvia y llevar el “buen tiempo” a otras personas.